Grans accions de la literatura

Cara de Ángel abandonó la cabeza en el respaldo del asiento de junco. Seguía la tierra baja, plana, caliente, inalterable de la costa con los ojos perdidos de sueño y la sensación confusa de ir en tren, de no ir en tren, de irse quedando atrás del tren, cada vez más atrás del tren, más atrás del tren, más atrás del tren, más atrás del tren, cada vez más atrás, cada vez más atrás, cada vez más atrás, más y más cada vez, cada ver cada vez, cada ver cada vez, cada ver cada vez, cada ver cada vez, cada ver cada ver cada ver cada ver cada ver...

Miguel Ángel Asturias a El Señor Presidente

3 de maig de 2007

Sí, és una possibilitat, ens prenen el pèl. Hi ha tantes coses en les que el marge d'error fa que s'ens enganyi impunement que és per no riure. Ens hauriem de respectar més: ni l'art pot ser qualsevol cosa, ni hem de poder votar tots. Com podem refiar-nos d'una societat que no posa multes a la gent que es menja un croissant fent un ús totalment insà de la forquilla i el ganivet? No n'hi ha prou amb l'estadística per acceptar quelcom com a normal.
Tot allò que acceptem a desgrat i, el que és pitjor, fent veure que tampoc té tanta importància, ens corca per dins. No podem admetre tantes vaguetats. Si jo no en tinc ni idea del que passa realment a la vida política de la meva regió no entenc perquè se m'ha de deixar votar, això genera una quantitat indecent de vots malformadors. Primer se'ns deixa votar a tots i després ens volem creure que els ciutadans no poden tenir més participació política. Pago els meus impostos, les meves multes, treballo més del necessari, visc en un forat encabut a una ciutat inhumana i em considero un demòcrata. És massa.
El mateix passa amb les degeneracions aburridissimes i plenes de pretencions artístiques que se'ns improposen com a cultura. I no em refereixo a La catedral del mar, no, això ja ho sabem que no és més que un èxit de vendes. El que m'irrita és anar a un d'aquests espais que la ciutat té destinats, suposadament, a la cultura – és més, no ens enganyem, a la cultura elitista – i trobar-me una colla de ganapies amb els que m'he de sentir distret si són capaços d'arrancar-me un somriure; i tot perquè porten mitja hora avorrint-me, sóc català, i no vull sentir que he tirat els diners. Però ho perdono, no m'aixeco a mitja obra i els hi pregunto si és una broma per marxar afirmant que no en té cap, de gràcia. No, claudico, arronso el cap i reso perquè el Partit Popular no torni a guanyar les eleccions.
Ja ho sabem, ara, per fi, que al segle XX l'art ha passat per un moment d'histerisme descontrolat en el que ha volgut provar-ho tot desesperadament (tanta consciència històrica al segle XIX ens ha posat massa nerviosos). Ja ho sabem que quan són uns pocs els que acaparen el poder polític acaben per tenir el mal costum d'apropiar-se d'allò que no hauria de ser de ningú i d'allò que és d'algú altre. Potser no caldrà fer una revolució, potser n'hi haurà prou amb fugir de l'aburriment i amb fer preguntes malintencionades als que estan a punt de dipositar el seu vot.