Grans accions de la literatura

Pero la sensación de abandono, como si me follara un ángel, sin penetrarme pero en realidad penetrándome hasta las tripas, es breve, y justo mientras dudo o mientras la analizo sorprendida se abren las rejas y la gente comienza a salir del estadio, bandada de buitres, bandada de cuervos.
(...)
Sólo sé que por fin nos hemos encontrado, y que tú eres el príncipe vehemente y yo soy la princesa inclemente.

Roberto Bolaño a Putas asesinas

Rosa eixuta

El punt de vista de l'escriptura només pot ser la vellesa. La vida vista com un pretèrit perfecte, com allò que ja ha estat.
La sensació que ha de remorejar entre lletra i lletra ha de ser la nostàlgia. La nostàlgia com aquella ràbia infructuosa que produeix la irrecuperabilitat del passat: només s'és un cop. No és aquesta l'emoció més forta?
I per això, un cop més, sentir, saber i commoure's amb el gust de la vida: la tragèdia, el pètal de la rosa que comença a eixutar-se quan encara és al seu lloc. És aquesta la bellesa extrema, el moment en que el pètal comença a perdre volum perquè ja no pot amb l'aigua que li dóna la vida i l'esplendor. (Comencem a marcir-nos quan ja no podem deixar-nos fer per tot allò que ens dóna vida). Naixem per començar a morir, però mentrestant tenim l'oportunitat de viure (de ser record?).
Però aquesta nostàlgia que es nodreix dels estius de sol i platja és només el tòpic d'aquest dolor de la irrecuperabilitat del passat. N'hi ha de més extrems, de més poderosos. Com la senzillesa d'una quotidianitat en que les coses van com han d'anar, sense pensar-s'hi gaire. No és en aquest punt de dolor com un sospir - que només es sent si se li para atenció - el que ens fa venir al cap tot el més joiós de viure?

Instant de llucidesa

- Un instant de llucidesa, tan meravellós com saber que el present d'avui és el passat que demà recordaràs. Sí, instant de futur ara, avui, representant sinecdòticament (més, paradigmàticament) una època de la nostra vida de la que poder estar orgullosos.
Perquè sempre anem tirant - com arbres impodables - i poques vegades ens atrevim a mirar-nos des del demà. Què si hi ha Déu és justament aquest: ets tu, demà. No seràs omnipotent, ni omnipresent, ni absolut, ni origen, final o eternitat, seràs l'emblema d'una joia cinsellada pel feix de dies amuntegats al gran buit de la vida. La vida que és l'únic que no pot fallar si mai hi ha d'haver vida humana, tresor i esperança. Vida o existència, batecs humans que ballen amb el temps al ritme que els hi marca la consciència.
- I així... encara vols donar-li un sentit a la vida?
- Ningú vol morir en va.
- Potser veig per on vas... Però, en va per a qui? Per a un mateix o per als altres? Per què tu puguis recordar-te mentre t'acaricies el rostre? O per què els teus puguin fer el mateix?
- O perquè algún despistat pugui topar-se amb alguna cosa que ha necessitat (o s'ha servit) de la meva vida per esdevenir. Alguna acció que roman en potència de fer-se present aquí o allà, per a tu i aquell i l'altre que no escolta.
- Je... Dir ni que sigui una cosa, oi? Només una coseta. Creus que es pot suplicar això d'èsser sorra de l'univers?