La vida pot contenir molt dolor i molt plaer i molts moments que no siguin ni una cosa ni l'altre. I realment, mentre els vivim, què són? En el mateix moment de viure, és cert que poden anar acompanyats d'una sensació agradable o desagradable, però no seran drama ni comèdia més que quan siguin recordats.
La vida no és teatre, no l'ha pensada ningú i, el que és més greu, no té cap direcció; el principi i la fi no tenen cap sentit, en té tot el que hi ha entremig, perquè no es neix ni es mor per res, la vida sembla que s'ha d'omplir amb el que hi posem. És pot fer un teatre que imiti a la vida, sense argument per exemple; o es poden fer escenes hiperrealistes que busquin mostrar vida i no afectar d'aquesta o d'aquella manera a l'espectador. Però si la nostra vida ha d'imitar el teatre, què serà aleshores el teatre? Si instaurem la mentida com a condició necessària quin mal argument no estarem fent de la nostra existència?
El dolor i el plaer no ocorren realment quan es donen al teatre, sabem que a la vida sí.
