La vida no és somni

La vida es un gran teatre, va dir el millor dramaturg de la història, i avui ho repetia Benet i Jornet per la radio: “un vuitanta per cent dolor i un vint per cent felicitat”, precisava el dramaturg català. Benet i Jornet feia l'equació següent: el teatre és representació, tots mentim constantment, per tant, la vida és representació. Si tots mentim, potser ja no menteix ningú. Tots mentim o tots hem dit alguna mentida o ens estalviem de dir tota la veritat? Per què no és pas el mateix. És més, en el cas de que mentíssim tant, ens acabaríem mentin a nosaltres mateixos, i ja sabem que qui es menteix molt a sí mateix s'acaba creient la seva pròpia mentida.

La vida pot contenir molt dolor i molt plaer i molts moments que no siguin ni una cosa ni l'altre. I realment, mentre els vivim, què són? En el mateix moment de viure, és cert que poden anar acompanyats d'una sensació agradable o desagradable, però no seran drama ni comèdia més que quan siguin recordats.

La vida no és teatre, no l'ha pensada ningú i, el que és més greu, no té cap direcció; el principi i la fi no tenen cap sentit, en té tot el que hi ha entremig, perquè no es neix ni es mor per res, la vida sembla que s'ha d'omplir amb el que hi posem. És pot fer un teatre que imiti a la vida, sense argument per exemple; o es poden fer escenes hiperrealistes que busquin mostrar vida i no afectar d'aquesta o d'aquella manera a l'espectador. Però si la nostra vida ha d'imitar el teatre, què serà aleshores el teatre? Si instaurem la mentida com a condició necessària quin mal argument no estarem fent de la nostra existència?

El dolor i el plaer no ocorren realment quan es donen al teatre, sabem que a la vida sí.