Instant de llucidesa

- Un instant de llucidesa, tan meravellós com saber que el present d'avui és el passat que demà recordaràs. Sí, instant de futur ara, avui, representant sinecdòticament (més, paradigmàticament) una època de la nostra vida de la que poder estar orgullosos.
Perquè sempre anem tirant - com arbres impodables - i poques vegades ens atrevim a mirar-nos des del demà. Què si hi ha Déu és justament aquest: ets tu, demà. No seràs omnipotent, ni omnipresent, ni absolut, ni origen, final o eternitat, seràs l'emblema d'una joia cinsellada pel feix de dies amuntegats al gran buit de la vida. La vida que és l'únic que no pot fallar si mai hi ha d'haver vida humana, tresor i esperança. Vida o existència, batecs humans que ballen amb el temps al ritme que els hi marca la consciència.
- I així... encara vols donar-li un sentit a la vida?
- Ningú vol morir en va.
- Potser veig per on vas... Però, en va per a qui? Per a un mateix o per als altres? Per què tu puguis recordar-te mentre t'acaricies el rostre? O per què els teus puguin fer el mateix?
- O perquè algún despistat pugui topar-se amb alguna cosa que ha necessitat (o s'ha servit) de la meva vida per esdevenir. Alguna acció que roman en potència de fer-se present aquí o allà, per a tu i aquell i l'altre que no escolta.
- Je... Dir ni que sigui una cosa, oi? Només una coseta. Creus que es pot suplicar això d'èsser sorra de l'univers?