Rosa eixuta

El punt de vista de l'escriptura només pot ser la vellesa. La vida vista com un pretèrit perfecte, com allò que ja ha estat.
La sensació que ha de remorejar entre lletra i lletra ha de ser la nostàlgia. La nostàlgia com aquella ràbia infructuosa que produeix la irrecuperabilitat del passat: només s'és un cop. No és aquesta l'emoció més forta?
I per això, un cop més, sentir, saber i commoure's amb el gust de la vida: la tragèdia, el pètal de la rosa que comença a eixutar-se quan encara és al seu lloc. És aquesta la bellesa extrema, el moment en que el pètal comença a perdre volum perquè ja no pot amb l'aigua que li dóna la vida i l'esplendor. (Comencem a marcir-nos quan ja no podem deixar-nos fer per tot allò que ens dóna vida). Naixem per començar a morir, però mentrestant tenim l'oportunitat de viure (de ser record?).
Però aquesta nostàlgia que es nodreix dels estius de sol i platja és només el tòpic d'aquest dolor de la irrecuperabilitat del passat. N'hi ha de més extrems, de més poderosos. Com la senzillesa d'una quotidianitat en que les coses van com han d'anar, sense pensar-s'hi gaire. No és en aquest punt de dolor com un sospir - que només es sent si se li para atenció - el que ens fa venir al cap tot el més joiós de viure?